El parc Ribelles

El parc Ribelles

Parcs i jardins: El parc Ribelles

Al llarg de la història la humanitat ha utilitzat plantes amb una finalitat bàsicament econòmica, tant de forma directa pels seus productes (fruits, llavors, fusta, etc...) com de manera indirecta com a aliment del bestiar. Una excepció a aquesta regla general la constitueixen els parcs i jardins on la utilitat es torna estètica diferenciant-se així d’horts i camps de cultiu.

El parc Ribelles fou inaugurat el 25 de maig de l’any 1999 sent alcalde En Josep Vicent Cuello. És d’una grandària discreta ja que ocupa una parcel·la allargada de 11.700 m2 a ponent del polígon industrial Spi1 entre el carrer Els Ports i l’avinguda Collidors.

El nom del parc es deu a la seua dedicació a la memòria del poeta puçolenc Josep Maria Ribelles i Llobat.

A l’hora de dissenyar el parc i escollir les espècies d’arbres i arbustos es va seguir el model de jardí anglès en el qual les plantes i els espais semblen “naturals” i casuals. No es segueix cap ordenació racional a l’estil francès ni patrons filosòfics i espirituals propis dels jardins orientals.

A l’interior del parc podem trobar pistes per a patinar i practicar “skate”, una zona de tobogans i de gronxadors per als xiquets i un xicotet escenari envoltat de grades per a seure.

També hi ha una gàbia amb ocells diversos i un estany amb dos nivells on viuen carpes i plantes aquàtiques.

Entre els arbres i arbustos presents al parc es poden trobar espècies autòctones o d’origen perimediterrani plantades tradicionalment a la nostra terra com oliveres o garroferes junt a altres que són pròpies dels parcs europeus com els plàtans d’ombra o les magnòlies. També apareixen alguns arbres que són relativament nous en els nostres carrers i places i que encara no tenen nom comú a causa d’aquesta novetat que els fa desconeguts per a la gent, és el cas, per exemple, dels braquiquitons o les tipuanes.

Arbres de jardí tradicionals

Algunes espècies d’arbres estan presents als jardins i als parcs ornamentals des dels orígens.

Uns, originaris de zones fredes i humides, són caducifolis de port espectacular típics dels parcs europeus que, tanmateix, pateixen molt amb les calorades i les sequeres mediterrànies. Hi ha excepcions entre les quals destaquen el plàtan d’ombra, Platanus x hybrida, molt comú en els nostres parcs i jardins i a la cuneta de les antigues carreteres nacionals i la tuia (Platycladus orientalis) usada en parterres i tanques. Al Ribelles hi ha també, com a exemple d’aquest grup, un preciós exemplar de magnòlia (Magnolia grandiflora).

Altres, de grandària més discreta, es planten a les voreres de carrers i avingudes on s’agraeix la seua presència i la seua ombra encara que, de vegades, es puga sentir alguna queixa per la molèstia provocada quan deixen caure fulles, flors o fruits. Són molt comuns l’arç americà (Acer negundo), l’arbre de Judea o de l’amor (Cercis siliquastrum) i la prunera roja (Prunus cerasifera) entre els de fulla caduca i l’liguster (Ligustrum lucidum) i el fals pebrer (Schinus molle) entre els perennifolis. Tots aquests estan presents al Ribelles i, també, als carrers del poble.

Arbres de jardí moderns

En les últimes dècades han arribat als nostres carrers i jardins una sèrie d’espècies d’arbres d’origen subtropical que s’adapten perfectament a les condicions climàtiques mediterrànies en les quals es donen altes temperatures i períodes d’escassos aportaments hídrics. Malgrat aquesta bona adaptació, el canvi d’entorn els provoca algun conflicte per a decidir quan florir o traure les fulles.

Podem incloure en aquest grup un representant dels arbres-botella com el braquiquitó (Brachychiton populneus) així com falses acàcies procedents d’Amèrica com la jacaranda (Jacaranda mimosifolia) o la tipuana (Tipuana tipu) junt a figueres tropicals del gènere Ficus (Ficus nitida) i arbustos modelats per a ser transformats en xicotets arbres, és el cas de la poinsetia o flor de Nadal (Euphorbia pulcherrima) o l’hibisc de Síria (Hibiscus syriacus).

Arbres autòctons

Es denomina “autòcton” allò que és originari d’un lloc, en el nostre cas estem parlant d’arbres i arbustos propis de la conca mediterrània que han estat cultivats tradicionalment pels seus productes i no pel seu valor estètic. Això fa que, amb alguna excepció, no siguen comuns en parcs o en carrers i avingudes.

Així podem trobar espècies productores de fruits com el garrofer (Ceratonia siliqua), el pi pinyoner (Pinus pinea), l’olivera (Olea europea) o l’alzina (Quercus ilex), altres valorades per les seues fulles com la morera blanca (Morus alba) i el llorer (Laurus nobilis) o per la seua fusta com el xiprer (Cupressus sempervirens) o l’almez (Celtis australis). Fins i tot n’hi ha que es cultiven per la seua escorça com el suro (Quercus suber) que proporciona el suro. La fusta de l’oleander (Nerium oleander) no s’infla amb la humitat i és útil en la fabricació de pífies i boques de flauta de canya.

De tots ells només s’han considerat ornamentals els xiprers i les oleandres encara que últimament s’han afegit al grup almeces i moreres.

Palmeres

Les palmeres són plantes monocotiledònies, és a dir, tenen un sol cotiledó (primera fulla en la germinació) a la llavor i la majoria són herbes anuals sense veritable fusta i sense ramificacions. Canyes, eneas i palmeres són exemples de monocotiledònies que viuen diversos anys però que compleixen amb la resta de les característiques citades.

Dins d’aquest grup, les palmeres són les de major port ja que algunes espècies poden assolir els 30 m d’altura. La majoria de les 2400 espècies són tropicals, a Europa occidental només n’hi ha una autòctona: el palmito (Chamaerops humilis). A més d’aquesta podem trobar al Ribelles exemplars de palmeres pinnatisectes (amb fulles allargades amb els foliols en dues files) com la palmera canària (Phoenix canariensis) i la datilera (Phoenix dactylifera) acompanyades d’altres palmatisectes (fulles amb els foliols disposats en forma d’abanico a l’extrem del pecíol) com Washingtonia robusta i W. filifera.

S’ha afegit a aquest grup el plataner (Musa x paradisiaca) que és monocotiledònia encara que no pertany a la família de les palmeres.